Mir

Mir era artista de l’aire lliure, necessitava la llum del sol per veure els colors que ningú més era capaç de veure. Les sessions a l’aire lliure dels impressionistes acabaven als seus estudis; Joaquim Mir, si li canviava la llum, deixava l’obra inacabada. Però ell no pintava la llum com ho feia Sorolla; ell pintava l’esclat de color que la llum li provocava. Ell pintava els colors ,“no veus aquells grocs?”, preguntava. I aquells grocs no hi eren, a la muntanya. Eren als seus ulls. Eren, també, a les seves teles. Tenia el poder altíssim de la invenció.

“Jo no busco transcendències de cap classe. Només vull que les meves obres alegrin el cor  i inundin de llum els ulls i l’ànima”.

Mai no va viatjar a París, ni va tenir cap contacte directe amb les obres de l’Impressionisme francès . Malgrat tot, se’l va incloure en el paquet dels “impressionistes catalans”, la qual cosa era parlar d’un grau inferior, d’una mena de manierisme de l’Impressionisme, local, retardat cronològicament, perifèric respecte al nucli parisenc.

Era l’antiflorenti per excel·lència, no donava importància al disegno, a la forma, a l’equilibri. El color ho era tot, la llum ho era tot.

Per què Mir?

Per l’esclat cromàtic, per l’anhel de pintar la llum, per estructurar l’obra a partir del color i no de la forma, perquè admirava a Claude Monet, per la seva “simfonia” de tons grisos, però no són grisos, són blavosos, verdosos,morats... són les ombres sense el negre, per l’efecte mosaic de la seva pinzellada, perquè és va mantenir fidel a la figura del pintor a l’aire lliure.

“El negre no existeix, les ombres són morades”



Primavera. Montserrat.

Joaquim Mir.

Adaptació Armand Albertí, 2007, (90x90).

Oli sobre tela